Camí vell de Lluc

UN POC D’HISTÒRIA

El Camí vell de Lluc, las pedres del qual varen ser tornades a posar una a una per quatre equips d’experts de l’escola de margers, ja va comenzar a adquirir importància dins de la vida mallorquina al segle XIII, quan el monestir es va converitr en lloc freqüent de peregrinacions religioses. Degué ser difícil reconstruir el traçat original d’aquella època, ja que al llarg d’aquest vuit segles ha sofert nombroses transformacions. A pesar d’això, Tony Reynés, coordinador del programa de rehabilitació d’antics camins de Mallorca, suposava que el traçat havia de coincidir en la seva major part amb el camí que havia arribat fins als nostres dies i amb part de la carretera. D’aquella època, quan era conegut com el Camí de na Moltó, queden restes patents a les proximitats del Salt de la Bella Dona o Bretxa Vella, per on avui sgueix transcorrint l’itinerari rehabilitat.

Al segle XIV va cambiar la toponimia d’aquesta ruta, al ser anomenat Camí de Ses Creus, a causa de l’ubicació de les set esteles coronades amb una creu que representaven els gotxos de la Mare de Déu. Posteriorment tornaria a cambiar de denominació, passant a ser conegut com Camí General, coincidint a més a més, al lllarg dels segles XV,XVI i XVII amb modificacions en el seu traçat. El canvi més important es va produir, entre 1704 i 1719, quan es va construir pràcticament un nou camí, conegut popularment com Sa Llengonissa, amb l’objecte d’evitar el perillós pas del Grau situat entre es Barrancar i es Guix.

La degradació del camí, en perdrer el seu ús i importància popular s’inicia al 1884, quan la nova carretera no tan sols creua el traçat de l’antic camí, sino que encamina les aigües pluvials cap al mateix, amb el següent deteriorament de tots els seus elements, pis de pedra o terra, marjades,etc. Això coincideix a més a més amb l’abandonament provocat pel desús.

Així va acabar una etapa de segles en que el camí habia rebut les cures i atencions propies d’una via estratégica, ja que era la que comunicava a tot el Pla amb el monastir. Per donar una idea d’aquella importància que es concedia al camí, es pot recordar que la comunitat religiosa de Lluc castigava amb la excomunió a qui danyés el camí i premiava d’indulgències a qui colaborava amb els seus donatius i treball al manteniment de la ruta.

Aquell interés pel camí evidentament no es va mantenir durant el segle XX, com demostrava l’estat en que es trobava l’any 1989, quan el Consell Insular de Mallorca, a través de Foment al Desenvolupament Econòmic i Social de Mallorca, FODESMA, emprengué la rehabilitació d’aquesta ruta, en col.laboració amb els Ajuntaments d’Escorca i Caimari i dels Antics Blauets.

Un cop delimitat el traçat que anava a presidir els traballs de rehabilitació -combinant la restauració de trams originals del camí i del posterior conegut com “sa Llengonissa” i aportant solucions noves en alguns punts- la primera fase de treball que es va emprendrer va ser la regeneració de l’entorn natural del camí. Per fer-ho va ser precís eliminar les branques que entorpien el pas, així com els residus forestals, tractar les plages que patia la vegetació en alguns llocs, i repoblar-ne d’altres amb espècies autòctones. Aquesta feina, que precisa de complets coneixements i un ardu treball va ser l’aportació de Casal d’Oficis de Conservació de la Naturalesa, igualment depenent del FODESMA.

Recuperat l’entorn natural , varen esser ja els margers els que varen posar mans a l’obra, reconstruint kilòmetres d’empedregats, graons, marges i parets de pedra en sec, i creant a alguns punts el que podriem considerar verdaders monuments d’arquitectura popular, en especial per resoldre l’evacuació de les aigües pluvials que al llarg del temps havia causat tant de mal a aquesta ruta.

Explicat així pot pareixer que es tracta d’un obra més o menys “normal” dins de la normalitat a la que esteim acostumats en la construcció actual. Per això, és difícil entendrer la feina que es va dur a terme, fins que s’ha vist sobre el terreny com es va dur a terme. La feina al llarg de tot el recorregut del camí es va desenvolupar per quatre equips, cada un al càrrreg d’un expert mestre marger. Aquesta dotzena de persones varen haver de cercar a les proximitats del camí aquelles roques que un cop trocetjades poguessin ser idònees per a la construcció “en sec”. Un cop localitzades i extretes, havien de ser tallades en troços del tamany requerit, que, a la seva vegada, havien d’esser pràcticament esculpits per adaptar-los al lloc concret que havien d’ocupar, amb la major precisió possible. No en bald tota la capacitat de resistència d’aquest tipus de construcció es fonamenta en que unes pedres encaixen unes amb les altres. Així, pedra a pedra, es va anar completant els milers de metres cuadrats d’empedregat que composen el camí, disposats a resistir set segles sota la petjada dels caminants.

Aquest proyecte va rebrer el Premi Europeu a la Conservació de la Natura otorgat per la Fundació Ford.

EL CAMÍ

Aquest vell camí no és tan sols una caminada esportiva, el seu encís està amarat de tradicions, llegendes i miracles i perfumat per la fe de tants de milers de pelegrins que durant segles el varen trepitjar a vegades a peu descalç.

Mapa Caimari-Lluc

Mapa Caimari-Lluc

Des de fa molt de temps són més d’un els camins oberts per arribar a Lluc des de diversos indrets de Mallorca. Els tres més importants són el de Sóller, el de Pollença i el que guanya a tots, el vell camí de Lluc. Aquest, el vell camí de ferradura que, com diu el poeta “s’arrossega pels penyals”, pel qual s’interessaren els Jurats del Regne de Mallorca i els Bisbes que manaren que a totes les parròquies hi hagués un bacinet per captar almoines per a la seva conservació.

Actualment aquest camí arranca a la sortida de Caimari. El primer que hi trobam és el Puig de n’Escuder, que s’aixeca a l’esquerra i que ens recorda llegendes de moros i bandejats. Conten que els moros en volgueren baixar des del capcurucull, aficats dins alfàbies. N’Amet, un pastoret que tenien captiu, seria abaix a l’aguait i els diria si la cosa anava bé. Començaren a amollar el primer, i quan va ser avall, no quedà ni moro viu ni alfàbia sencera. Des de dalt cridaren: “Ha anat bé?” I el pastoret respongué ben fort: ”Bé ha anat, per avall l’altre”. I així baixaren tots, però no hi arribaven més que moros morts i alfàbies fetes miques. El pastoret deixà l’estesa i tocà el dos a ca seva.

Puig de N'Escuder

Puig de N'Escuder

Tot seguit trobam el Cavall Bernat, que és un penyal molt alt i punxegut, que està fix a la vora del camí. També té el nom de la Filosa de la Mare de Déu perquè diuen que filava allà a prop i, quan sentia remor de gent que s’acostava, fugia a amagar-se dins una cova. El còdol d’en Seda és una pedrota arrodonida que trobam poc abans de la Costa Llarga. Diuen que va caure del Puig de n’Escuder i que va quedar a la vorera del camí. Tirar-hi pedretes i endevinar un forat que té era senyal de bona sort. També l’anomenen el pedrolí del Gegant que va deixar quan se va espolsar la sabata.

Puig de Sa Fita i Puig de N'Ali

Puig de Sa Fita i Puig de N'Alí

Seguint el nostre camí ens trobam amb la Costa Llarga que ens fa guanyar sense volteres l’altura des Barracar, que acaba amb el “coll del Murtar” i el Barracar on el segle XIV es va construir una porxada per aixopluc i un aljub per al refrescament dels pelegrins, podríem ben bé creure que va ser el primer “bar” de Mallorca.

Sa Costa Llarga

Sa Costa Llarga

Cases de Son Canta

Cases de Son Canta

Ara ens falta fer el tros de camí conegut amb el nom de “sa Llangonissa” per arribar al “Grau major”, que era el pas més perillós del camí. Era una baixada amb pendent molt pronunciat amb voltes estretes i curtes que pareixia una escala, i d’aquí li ve el nom del “Grau”. En aquest indret se situa el miracle llegendari del Salt de la Bella Dona.

Sa bretxa vella

Sa bretxa vella

Passada la bretxa vella, oberta en  pedra viva, arribau al Guix i amb capavallada sou al Coll de sa Batalla. Amb poca estona de camí ja podreu beure aigua fresca de la Font Coberta. Després de conèixer les tradicions i llegendes del nostre camí, ara ve el més important que el configurava, vull dir el seu caràcter sagrat.

Perquè la gent que anava a veure la Mare de Déu, pogués fer-ho resant i devotament, a finals del segle XIV en tot el recorregut del camí s’hi varen plantar set monuments de pedra, coneguts pel nom de les set creus. Eren set medallons esculpits en pedra a les dues cares, que representaven els set goigs de Nostra Senyora, alçats sobre una columna fixa damunt un basament escalonat. Els set passatges de la vida de Maria eren aquests: l’anunciació de l’Àngel, el naixement de Jesús, l’adoració dels Reis, la resurrecció de Jesús, la seva Ascensió al cel, la vinguda de l’Esperit sant i la mort i l’assumpció de Maria. Els va esculpir el millor escultor d’aquell temps, anomenat Llorenç Tosquella.

Tenien especial anomenada la creu verda entre Caimari i sa Costa Llarga, la des Barracar, plantada ran de la possessió, la creu des Grau, vora aquest perillós pas, i la creu del Mirant, des d’on ja s’entreveia el Santuari.

EL SALT DE LA BELLA DONA

La llegenda diu que la bella dona va saltar entre les muntanyes ajudada pel braç del seu marit i abans de que ell pujàs al santuari de Lluc, la culminació de la serra de Tramuntana, la dona ja l’esperava dalt del cim agenollada. Alguna divinitat havia alçat la verge i l’havia salvat de l’adéu infinit. Avui sabem que aquest déu era l’amant de la dama que l’esperava cada nit al mateix racó de l’illa on s’havien besat per primera vegada. Era un demiürg alat que quan va veure caure l’alé de la “seva” dama es va precipitar al buit entre les muntanyes per recobrir-la amb les seves ales. Un home que en la nit es converteix en au i vesteix de negre ratllat amb solapes d’americana.

Anuncios

Publicado el 29 noviembre 2008 en Cultura de muntanya a Mallorca. Añade a favoritos el enlace permanente. 2 comentarios.

  1. Salvador Tarragó

    Moltes felicitats pel treball sobre el Cami a LLuc i moltes gràcies.
    Que jo sàpigue, aquest cami i el de Binaraix de 12 Km de llargada son els tesmimonis recuperats dels vells camins de pedra seca a Mallorca, el pais que millor va saber treballar la pedra seca i que hi té els monuments mes importants fins al segle XX, com la carretera de Sa Calobra i les seves parets gegantines i la de Felanitx degudes al enginyer Antoni Parieti i el seu mestre marger Bernat Llul.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: