Camí vell de Lluc

UN POC D’HISTÒRIA

El Camí vell de Lluc, las pedres del qual varen ser tornades a posar una a una per quatre equips d’experts de l’escola de margers, ja va comenzar a adquirir importància dins de la vida mallorquina al segle XIII, quan el monestir es va converitr en lloc freqüent de peregrinacions religioses. Degué ser difícil reconstruir el traçat original d’aquella època, ja que al llarg d’aquest vuit segles ha sofert nombroses transformacions. A pesar d’això, Tony Reynés, coordinador del programa de rehabilitació d’antics camins de Mallorca, suposava que el traçat havia de coincidir en la seva major part amb el camí que havia arribat fins als nostres dies i amb part de la carretera. D’aquella època, quan era conegut com el Camí de na Moltó, queden restes patents a les proximitats del Salt de la Bella Dona o Bretxa Vella, per on avui sgueix transcorrint l’itinerari rehabilitat.

Al segle XIV va cambiar la toponimia d’aquesta ruta, al ser anomenat Camí de Ses Creus, a causa de l’ubicació de les set esteles coronades amb una creu que representaven els gotxos de la Mare de Déu. Posteriorment tornaria a cambiar de denominació, passant a ser conegut com Camí General, coincidint a més a més, al lllarg dels segles XV,XVI i XVII amb modificacions en el seu traçat. El canvi més important es va produir, entre 1704 i 1719, quan es va construir pràcticament un nou camí, conegut popularment com Sa Llengonissa, amb l’objecte d’evitar el perillós pas del Grau situat entre es Barrancar i es Guix.

La degradació del camí, en perdrer el seu ús i importància popular s’inicia al 1884, quan la nova carretera no tan sols creua el traçat de l’antic camí, sino que encamina les aigües pluvials cap al mateix, amb el següent deteriorament de tots els seus elements, pis de pedra o terra, marjades,etc. Això coincideix a més a més amb l’abandonament provocat pel desús.

Així va acabar una etapa de segles en que el camí habia rebut les cures i atencions propies d’una via estratégica, ja que era la que comunicava a tot el Pla amb el monastir. Per donar una idea d’aquella importància que es concedia al camí, es pot recordar que la comunitat religiosa de Lluc castigava amb la excomunió a qui danyés el camí i premiava d’indulgències a qui colaborava amb els seus donatius i treball al manteniment de la ruta.

Aquell interés pel camí evidentament no es va mantenir durant el segle XX, com demostrava l’estat en que es trobava l’any 1989, quan el Consell Insular de Mallorca, a través de Foment al Desenvolupament Econòmic i Social de Mallorca, FODESMA, emprengué la rehabilitació d’aquesta ruta, en col.laboració amb els Ajuntaments d’Escorca i Caimari i dels Antics Blauets.

Un cop delimitat el traçat que anava a presidir els traballs de rehabilitació -combinant la restauració de trams originals del camí i del posterior conegut com “sa Llengonissa” i aportant solucions noves en alguns punts- la primera fase de treball que es va emprendrer va ser la regeneració de l’entorn natural del camí. Per fer-ho va ser precís eliminar les branques que entorpien el pas, així com els residus forestals, tractar les plages que patia la vegetació en alguns llocs, i repoblar-ne d’altres amb espècies autòctones. Aquesta feina, que precisa de complets coneixements i un ardu treball va ser l’aportació de Casal d’Oficis de Conservació de la Naturalesa, igualment depenent del FODESMA.

Recuperat l’entorn natural , varen esser ja els margers els que varen posar mans a l’obra, reconstruint kilòmetres d’empedregats, graons, marges i parets de pedra en sec, i creant a alguns punts el que podriem considerar verdaders monuments d’arquitectura popular, en especial per resoldre l’evacuació de les aigües pluvials que al llarg del temps havia causat tant de mal a aquesta ruta.

Explicat així pot pareixer que es tracta d’un obra més o menys “normal” dins de la normalitat a la que esteim acostumats en la construcció actual. Per això, és difícil entendrer la feina que es va dur a terme, fins que s’ha vist sobre el terreny com es va dur a terme. La feina al llarg de tot el recorregut del camí es va desenvolupar per quatre equips, cada un al càrrreg d’un expert mestre marger. Aquesta dotzena de persones varen haver de cercar a les proximitats del camí aquelles roques que un cop trocetjades poguessin ser idònees per a la construcció “en sec”. Un cop localitzades i extretes, havien de ser tallades en troços del tamany requerit, que, a la seva vegada, havien d’esser pràcticament esculpits per adaptar-los al lloc concret que havien d’ocupar, amb la major precisió possible. No en bald tota la capacitat de resistència d’aquest tipus de construcció es fonamenta en que unes pedres encaixen unes amb les altres. Així, pedra a pedra, es va anar completant els milers de metres cuadrats d’empedregat que composen el camí, disposats a resistir set segles sota la petjada dels caminants.

Aquest proyecte va rebrer el Premi Europeu a la Conservació de la Natura otorgat per la Fundació Ford.

EL CAMÍ

Aquest vell camí no és tan sols una caminada esportiva, el seu encís està amarat de tradicions, llegendes i miracles i perfumat per la fe de tants de milers de pelegrins que durant segles el varen trepitjar a vegades a peu descalç.

Mapa Caimari-Lluc

Des de fa molt de temps són més d’un els camins oberts per arribar a Lluc des de diversos indrets de Mallorca. Els tres més importants són el de Sóller, el de Pollença i el que guanya a tots, el vell camí de Lluc. Aquest, el vell camí de ferradura que, com diu el poeta “s’arrossega pels penyals”, pel qual s’interessaren els Jurats del Regne de Mallorca i els Bisbes que manaren que a totes les parròquies hi hagués un bacinet per captar almoines per a la seva conservació.

Actualment aquest camí arranca a la sortida de Caimari. El primer que hi trobam és el Puig de n’Escuder, que s’aixeca a l’esquerra i que ens recorda llegendes de moros i bandejats. Conten que els moros en volgueren baixar des del capcurucull, aficats dins alfàbies. N’Amet, un pastoret que tenien captiu, seria abaix a l’aguait i els diria si la cosa anava bé. Començaren a amollar el primer, i quan va ser avall, no quedà ni moro viu ni alfàbia sencera. Des de dalt cridaren: “Ha anat bé?” I el pastoret respongué ben fort: ”Bé ha anat, per avall l’altre”. I així baixaren tots, però no hi arribaven més que moros morts i alfàbies fetes miques. El pastoret deixà l’estesa i tocà el dos a ca seva.

Puig de N'Escuder

Tot seguit trobam el Cavall Bernat, que és un penyal molt alt i punxegut, que està fix a la vora del camí. També té el nom de la Filosa de la Mare de Déu perquè diuen que filava allà a prop i, quan sentia remor de gent que s’acostava, fugia a amagar-se dins una cova. El còdol d’en Seda és una pedrota arrodonida que trobam poc abans de la Costa Llarga. Diuen que va caure del Puig de n’Escuder i que va quedar a la vorera del camí. Tirar-hi pedretes i endevinar un forat que té era senyal de bona sort. També l’anomenen el pedrolí del Gegant que va deixar quan se va espolsar la sabata.

Puig de Sa Fita i Puig de N'Alí

Seguint el nostre camí ens trobam amb la Costa Llarga que ens fa guanyar sense volteres l’altura des Barracar, que acaba amb el “coll del Murtar” i el Barracar on el segle XIV es va construir una porxada per aixopluc i un aljub per al refrescament dels pelegrins, podríem ben bé creure que va ser el primer “bar” de Mallorca.

Sa Costa Llarga

Cases de Son Canta

Ara ens falta fer el tros de camí conegut amb el nom de “sa Llangonissa” per arribar al “Grau major”, que era el pas més perillós del camí. Era una baixada amb pendent molt pronunciat amb voltes estretes i curtes que pareixia una escala, i d’aquí li ve el nom del “Grau”. En aquest indret se situa el miracle llegendari del Salt de la Bella Dona.

Sa bretxa vella

Passada la bretxa vella, oberta en  pedra viva, arribau al Guix i amb capavallada sou al Coll de sa Batalla. Amb poca estona de camí ja podreu beure aigua fresca de la Font Coberta. Després de conèixer les tradicions i llegendes del nostre camí, ara ve el més important que el configurava, vull dir el seu caràcter sagrat.

Perquè la gent que anava a veure la Mare de Déu, pogués fer-ho resant i devotament, a finals del segle XIV en tot el recorregut del camí s’hi varen plantar set monuments de pedra, coneguts pel nom de les set creus. Eren set medallons esculpits en pedra a les dues cares, que representaven els set goigs de Nostra Senyora, alçats sobre una columna fixa damunt un basament escalonat. Els set passatges de la vida de Maria eren aquests: l’anunciació de l’Àngel, el naixement de Jesús, l’adoració dels Reis, la resurrecció de Jesús, la seva Ascensió al cel, la vinguda de l’Esperit sant i la mort i l’assumpció de Maria. Els va esculpir el millor escultor d’aquell temps, anomenat Llorenç Tosquella.

Tenien especial anomenada la creu verda entre Caimari i sa Costa Llarga, la des Barracar, plantada ran de la possessió, la creu des Grau, vora aquest perillós pas, i la creu del Mirant, des d’on ja s’entreveia el Santuari.

EL SALT DE LA BELLA DONA

La llegenda diu que la bella dona va saltar entre les muntanyes ajudada pel braç del seu marit i abans de que ell pujàs al santuari de Lluc, la culminació de la serra de Tramuntana, la dona ja l’esperava dalt del cim agenollada. Alguna divinitat havia alçat la verge i l’havia salvat de l’adéu infinit. Avui sabem que aquest déu era l’amant de la dama que l’esperava cada nit al mateix racó de l’illa on s’havien besat per primera vegada. Era un demiürg alat que quan va veure caure l’alé de la “seva” dama es va precipitar al buit entre les muntanyes per recobrir-la amb les seves ales. Un home que en la nit es converteix en au i vesteix de negre ratllat amb solapes d’americana.

Instalar drivers WiFi para tarjeta Atheros AR242X en Ubuntu 8.10

Este apunte que he encontrado en un blog, ha sido la solución más sencilla para hacer funcionar la red wifi en mi portátil. Antes de nada un comando para ver que modelo de tarjeta tenemos instalada :

# lspci | grep Ethernet

Paso 1.

sistema > administracion > controladores de hardware. y allí deshabilitar el soporte para Atheros 802.11 wireless lan, reiniciar la máquina (obligatorio).

Paso 2.

Para este paso debemos tener conexión a internet (por cable) o usar el cd-rom de instalación de ubuntu 8.10 y agregarlo a los repositorios, cuando tengamos alguna de estas dos vamos a sistema > administración > gestor de paquetes synaptic y allí buscamos en siguiente paquete: linux-backports-modules-intrepid-generic y lo instalamos por completo.

Paso 3.

Cuando termine la instalación del paquete anterior reiniciamos nuestra maquina nos vamos al icono de red y veremos como funciona nuestra tarjeta de red Atheros mostrando las redes inalambricas al alcance.

Castell d’Alaró

El Castell d’Alaró és un castell situat al com del mateix nom, al terme municipal d’Alaró a Mallorca. És bé d’interés cultural des de l’any 1931. S’hi arriba per un camí amb trams asfaltats i amb un darrer tram empedrat. Cal completar l’accés a peu. La seva propietat és compartida entre el Bisbat de Mallorca i l’Ajuntament d’Alaró per una part i per l’altra, per un propietari privat.

Puig d'Alaró

Construcció amb finalitats militars existent l’any 902, quan els sarraïns arribaren a l’illa. En aquell temps ja hi havia una fortificació on els assetjats resistiren vuit anys i sis mesos. La fortificació fou ocupada successivament pels conqueridors de l’illa i el rei en Jaume I el conqueridor se la va reservar quan permutà Mallorca pel Comtat d’Urgell a l’Infant Pere de Portugal.

Entrada al castell

El 1343 els ocupants del castell es rendiren a les tropes de Pere el cerimoniós després d’edictes amenaçadors. Als segles XIV i XV, fou progressivament abandonat encara que s’hi mantingué un guarnició militar fins al 1741. A partir d’aquesta data l’ús fou únicament religiós, ja que al 1622 s’hi havia edificat un oratori.

Murada i restes del castell

Es conserva la muralla del castell amb cinc torres. A l’entrada del recinte trobam un primer portal d’accés , ubicat a l’avantmuralla. Alguns escalons més amunt arribam a una segona porta, imbuïda en una torre de defensa per matacans. És la torre de l’homenatge, popularment coneguda com constipador. A migjorn de la mola del castell hi ha una altra torre molt popular, dita la Presó dels Moros o la Torre de la Cova, a sota de la qual hi ha una cova de Sant Antoni , vestigi d’una antiga ocupació eremítica del segle XVII. De l’interior del recinte destaquen l’oratori , l’hostatgeria i cinc aljubs algun dels quals podria ser de traga àrab. També es possible que un d’aquests aljubs fos emprat esporàdicament com a casa de neu.

Oratori

El diumenge després de Pasqua s’hi celebra el Pancaritat i el dia 8 de setembre es fa una romeria al Castell per celebrar la Nativitat de la Mare de Déu. El Castell d’Alaró és un indret farcit de llegendes i històries populars. Consten de l’existència d’un grup de bruixes que habitaven al proper cim de s’Alcadena, que durant la nit col·locaven llargs fils a les muralles del Castell. Tensats els fils, les bruixes cantaven i ballaven fins a la sortida del sol.

Torre de vigilància

Una altra de les històries del Castell va tenir lloc a un dels seus espadats, el penyal de s’Orengar, perillós indret on un alaroner anomenat “en Fonoll” posà mencions que faria l”ullastre esbrancat” durant una hora. Quan estava a punt de complir-se l’hora algú dels qui anava a perdre l’aposta el va empènyer al buit. Des d’aleshores el lloc s’anomena el Salt d’en Fonoll.

Però sens dubte el fet més destacat de tots els qui es conten del castell és la història d’en Cabrit i Bassa. Els fets succeïren l’any 1285 quan dos dels defensors del castell, Guillem Cabrit i Guillem Bassa, fidels al rei Jaume II, ironitzaren sobre el nom del rei Alfons d’Aragó. El rei, molt molest, prometé que en acabar el setge els torraria com a cabrits en l’assalt al castell d’Alaró. El gener de 1286 el castell capitulà i el rei complí la seva terrible amenaça a la plaça de la zona urbana de “Los Damunts” (llavors era el centre del poble), anomenada de Cabrit i Bassa, que provocà l’excomunió del rei. A partir d’aquell moment va créixer la devoció popular cap als dos màrtirs, que arribaren a tenir moltes esglésies de Mallorca.

Artículo de diario de Mallorca

Les notícies històriques més antigues relatives al castell d’Alaró ens indiquen que va servir com darrer nucli de resistència dels indígenes de Mallorca enfront de la conquesta islàmica. Segons les fonts, van resistir-hi tancats allà durant vuit anys i cinc mesos, fins que es van acabar els queviures. És citat en les descripcions de Mallorca d’època islàmica i, torna a tenir un paper com recinte de refugi i de resistència en el moment de la conquesta cristiana de 1229. De fet, la conquesta dels castells d’Alaro, Santueri i Pollença es realitza una vegada obtengut un mínim de control sobre l’illa i ja no s’esperava l’arribada de reforços pels musulmans procedents de Tunis.

Els musulmans van valorar molt l’emplaçament  de l’alqueria d’Alaró i van fer de la fortalesa un lloc molt segur. Van construir les torres, els murs emmerlats i diversos aljubs a l’altiplà de gran capacitat, anomenats els aujubs dels moros, per a abastar d’aigua a molta gent en cas de tancament a la fortalesa davant una situació de crisi, com un intent d’invasió. També van conrear les terres del terme construint sínies per regar els horts, arbres fruiters i jardins, i van construir molins hidràulics fariners. Era un dels districtes més valorats de l’illa de Mallorca pels seus olivars, figuerals, vinyars, ramaderia, i per les seves aigües vives, ben aprofitades gràcies al desenvolupament tècnic hidràulic implantat.

El castell d’Alaró, igual que els altres dos castells roquers, era conegut a l’exterior pel seu difícil accés, la qual cosa feia que fossin especialment segurs. S’aixecaven sobre llocs abruptes i llunyans, prenent una posició defensiva adaptada al terreny (fortificació de tipus topogràfic). El que en aquest punt ens ocupa, potser fos el més famós per la inexpugnabilitat del seu emplaçament i per la presència d’un destacament perenne de soldats. En el banquet de 1228 (any previ a la conquesta cristiana), que va oferir a Tarragona Pere Martell al jove rei Jaume I, aquest últim va parlar de Mallorca i dels seus desitjos de conquesta amb aquestes paraules: <<E ha aquesta ciutat de fora tres casteyls molt forts asseguts e sitiats en molt altas montanyas (…), altre dintre terra qui no es pot combatre lo qual es apeylat Alaró>>. El Llibre dels Feyts fa referència a la presa dels tres castells. La crònica descriu com el rei Jaume I pactà la rendició per part de Xuaip, el cap de la resistència a les muntanyes i castells, a canvi de que aquest pogués viure “honradament” (que el perdonassin).

El que es conserva del castell és la muralla amb les cinc torres. A l’entrada al recinte trobam un primer portal d’accés, situat a l’avantmuralla. Uns escalons més amunt, s’arriba a una segona porta en el mur de la torre de l’homenatge, anomenada popularment com constipador. A sud-est de la fortificació, es troba una altra torre anomenada la presó dels moros o la torre de la Cova, sota la qual se situa la cova de Sant Antoni, resta de l’ocupació eremítica del segle XVII (quan es va construir l’oratori el 1622). De l’interior destaca l’oratori, l’hostatgeria i cinc aljubs d’origen àrab. És possible que un d’aquests cinc fora utilitzat com casa de neu.

La fisonomia actual que presenten els castells d’Alaró, Santueri i Pollença a l’actualitat (en millors o pitjors condicions de conservació) és fruit de reconstruccions cristianes d’aquestes antigues fortaleses islàmiques. Els cristians els van modificar al llarg del  segle XIII i principis del XIV, seguint unes concepcions ja arcaïques a Occident. Es tracta de recintes amb merlets i flanquejats per petites torres rectangulars més elevades.

Malgrat l’antiguitat de la fortalesa d’Alaró, no es van trobar en ella, com en els altres dos castells, restes arquitectòniques anteriors a la conquesta islàmica. En tot cas manca una datació detallada de les restes, que podrien datar en època islàmica un dels aljubs. De fet, aquest aljub va cridar l’atenció de l’Arxiduc Lluís Salvador, que ho descriu amb molta precisió: ”Construït amb pedra i morter formant un autèntic formigó. La volta és del mateix material i en ella poden observar-se les marques de les bastides que van servir de suport a la construcció. Aquesta va ser molt cuidada, tant en la utilització de les lloses de marès, col·locades tan horitzontalment que es van utilitzar com voltes d’arc i com mènsules que aguantaven l’inici i la distribució dels arcs”. Per localitzar aquest aljub ha d’accedir-se al recinte per l’única entrada existent: pujar l’escala, creuar la torre de l’homenatge, passar al costat de l’hostatgeria i l’ermita i allunyar-se cap a l’est fins arribar a la zona on es troben cinc aljubs.

Encara que les narracions històriques més antigues citin la presència d’una font d’aigua a l’interior del recinte, aquesta no es conserva a l’actualitat. Falta, per tant, l’estudi d’aquests aljubs per a saber si l’aigua que els omplia era detenguda per vessament o procedia d’algun punt en concret que pogués identificar-se amb l’esmentada font.

Des del castell d’Alaró pot contemplar-se tota l’extensió de Mallorca, excepte la mateixa Serra de Tramuntana. Domina tota l’extensió del Pla central de Mallorca, des de la badia d’Alcúdia a la de Palma. Cap al sud, la vista abasta tota l’illa i fins i tot en dies clars pot veure’s l’illa de Cabrera. Cap a l’est i l’oest s’albiren les badies de Palma i Alcúdia i, entre aquests punts, gran part dels pobles i explotacions del Raiguer de Mallorca. Si fixam la vista en la vall que des d’Alaró es dirigeix cap a l’interior de la Serra de Tramuntana, pot observar-se el sistema hidràulic que permet el reg de l’horta d’Alaró, dissenyat, com tant d’altres a la zona, en època islàmica.

En aquesta època, els castells mallorquins van tenir com únic ús el de refugi de persones i bestiar en moments de crisis. El moment de la conquesta feudal pot servir d’exemple d’aquest ús com refugi durant una crisi.

Abans o després de l’ascensió al castell pot realitzar-se el recorregut pel sistema hidràulic que rega l’horta d’Alaró. Encara que aquest sistema és similar al que pot efectuar-se per uns altres en les valls de muntanya o en zones irrigades més grans, com l’horta de Banyalbufar o la de Valldemossa. Els principis bàsics no varien, canvien les addicions posteriors i el creixement dels nuclis urbans, que han ocupat part dels territoris irrigats.

Restaurar Grub

Este apunte me ha sido de mucha utilidad para restaurar el gestor de arranque del Linux (GRUB), ya que algunas veces haciendo pruebas o por algún accidente nos quedamos sin poder arrancar el Sistema Operativo.

Para restaurarlo hay diversas formas explicadas por innumerables webs, pero la que siempre he utilizado ha sido la siguiente, además creo que es la más sencilla :

1 . Arrancar con un Live-CD de Ubuntu (o cualquier otra distribución), abrir cónsola y teclear :

# sudo grub

2. Ahora necesitamos conocer con exactitud el lugar de ubicación (disco y partición) de nuestro arranque. Esto se consigue en el prompt de grub al cual podemos acceder con el siguiente comando :

# find /boot/grub/stage2 , que en mi caso concreto me responde como sigue :

grub> find /boot/grub/stage2(hd0,0)

3. Linux empieza a contar los discos y las particiones desde cero.  Ahora procedemos a enlazar los archivos con la orden:

root (hdx,y)

donde “x” es el número de disco que nos indicó e “y” la partición (en mi caso 0 y 0)

4. El siguiente paso es escribir la información en el MBR del disco, para lo cual usamos el siguiente comando

setup (hdx) ,donde nuevamente “x” es el número de disco obtenido anteriormente.

Y listo, si todo ha ido bien, que seguro que si, hemos recuperado el GRUB. Ya solo resta cerrar el prompt de grub con la orden:

quit

Sa Gubia – Pas de sa Fessa

Ruta alucinant per córrer, ja que no te grans pendents i el terreny és molt bo, únicament a la davallada hi ha un tram un poc dificultós, i a més està molt aprop de Palma. Partim de Ca’n Penasso, hem de caminar 1km per asfalt en direcció Sóller fins arribar a la possessió de S’alqueria d’avall. Anam cap a la possessió i entram a l’esquerra per una barrera metàlica.

 

S'Alqueria d'avall

 

En aquest punt comença una pista de terra molt ample, que durant tota la pujada va fent revolts en zig-zag. Passam aquest primer tram per unes fantàstiques oliveres, a més podem contemplar la possessió i tota la activitat ramadera. Realment dóna gust veure lo ben conservar que està tot el camí i la vegetació. Anam pujant i guanyant altura, les vistes són fantàstiques, a l’esquerra tenim el puig de son Nassi ii el puig de Son Poc també podem veurer la població de Bunyola. Cal destacar també els nombrosos aljubs per refugiar el bestiar.

 

Pujada per l'olivar

 

Aljubs

A 4,5km desde la possessió arribam a un coll, on es pot veure una placa conmemorativa al excursionista Leandro Ximenis, un dels fundadors del Foment de Turisme. En aquest punt, indicat amb una fita, s’inicia un caminoi que a uns 10 minuts arribarem al cim del Puig de s’Alqueria (609m) on hi ha un mirador realment espectacular, les vistes son increibles, podem divisar la badia de Palma i gran part de la Serra de Tramuntana.

Panoràmica de Sa Gubia

Per davallar tornam cap el coll i seguim la pista a l’esquerra que condueix a la possessió de Muntanya. Ens hem de fixar, després de passar una barrera metàlica i uns abeuradors, que just a una curva molt tancada  hi ha un refugi de bestiar. Hem d’agafar el camí que surt de la dreta, no està tan net com el principal, a pocs metres passam per un sembrat amb oliveres, el camí s’acaba i entrant a un bosc d’alzines ens trobam el fabulós Pas de sa Fessa.

Pas de sa Fessa

Ara ja esteim adins el bosq i hem d’anar un poc alerta ja que la baixada és bastant empinada i el camí no està molt definit. Anam davallant i amb poc temps entram adins el vall de Biniforani, on també hi ha la possessió amb el mateix nom, sense dubte un lloc amb molta de bellesa situat en un lloc privilegiat. Seguim davallant i a pocs metres deixam la pista i ja entram al camí encimentat que condueix a la possessió de Biniforani vell.

Collim a la dreta i sense pèrdua sempre en davallada arribarem a la carretera, just a devora la possessió de s’Alqueria d’avall. A 1km ja tenim els cotxes. En total uns 12km.

 

Mapa

Shutdown – Comando para apagar y reiniciar el ordenador

El comando shutdown se puede usar para apagar o reiniciar el ordenador, de la siguiente manera :

Para apagar el ordenador inmediatamente se pueden usar cualquiera de estas dos órdenes :

$ sudo shutdown -h now

$ sudo shutdown -h 0

Para programar el apagado del ordenador a una hora determinada, por ejemplo a les 18:45, apareciendo un mensaje de aviso.

$ sudo shutdown -h 18:45 "Se apagara el ordenador por mantenimiento"

Para reiniciar el ordenador, podemos usar cualquiera de estas dos órdenes :

$ sudo reboot

$ sudo shutdown -r 0

Volta Alaró :: Ses Artigues-Pas de S’Escaleta-Pas de S’Estaló-Es Rafal-Ses Artigues

Volta pel preciós poblet d’Alaró en un entorn indescriptible. La ruta s’inicia al carrer Son Duran, just a una petita plaça on comença el citat carrer. El camí comença en una suau pujada per un camí asfaltat/encimentat, a l’esquerra tenim el torrent de s’Estret que ens acompanyarà una bona estona. A pocs km arribarem a un desvio a l’esquerra marcat amb una fita i recientement amb una fletxa de fusta indicat el camí d’Orient, agafam per aquest camí i ja ens adentram adins l’alzinar per una pista ben definida.

A poca distància i en una pujadata no gaire forta però que fa mal, arribam al primer punt significatiu d’aquesta ruta és el Pas de s’Escaleta, un pas realment curiós i que com el seu nom indica té uns petits escalons de pedra seca. Un cop superat el pas, seguim les fites, ja en un terreny més pla i arribarem a una espècie d’esplanada, punt més elevat de la ruta (590m), ens hem de fixar en el camí de l’esquerra, ja que per la dreta aniriem cap Orient.

Talaia de Cals Reis

Pas de S'Escaleta

El camí ara en davallada per una pista ben definida i ample, transcorre per un preciós alzinar, si ens fixam hi ha marques de pintura vermella que ens indiquen que el camí condueix a Santa Maria.  Sense cap dificultat arribarem al segòs punt significatiu de la ruta, es tracta del Pas de s’Estaló, un pas molt singular i inconfundible, i a més es podem contemplar unes fabuloses vistes de la vall d’Orient. Una vegada abandonam el pas hem d’agafar el camí de l’esquerra, important no equivocarse si no volem anar a parar al camí dels Freus que arriba a Santa Maria.

Pas de S'Estaló

Seguim la pista sense problemes i arribarem a la casa des Rafal, una antiga possessió que està en ruines però ben conservada, es poden contemplar unes excelents vistes de la badia de Palma. Desde Es Rafal podem tornar a Alaró de diferentes maneres, per Ca’s Secretari, per sa Font de sa Bastida o tornar cap a sa font de Ses Artigues. Aquesta ruta va pel camí més curt com es pot veure al mapa adjunt. En total aquesta volta son uns 9,3 km.

Mapa